La Carme és una dona d’uns cinquanta anys que viu sola amb el seu gat. Des de la mort del seu marit, fa més de quinze anys, la seva vida s’ha convertit en una rutina que fa ella sola. Encara conserva moltes fotos d’ell repartides per tota la casa i sovint va a visitar la seva tomba.




Un matí, mentre estén els llençols a la terrassa, un cos cau a terra. És el del seu marit, mort fa més de quinze anys. La Carme queda immòbil, totalment incapaç d’entendre el que està veient. Intenta comprovar si allò és real i va a buscar unes ulleres, però, quan torna, el cos ja no hi és. Poc després, corre a buscar el telèfon per demanar ajuda, però el seu marit apareix de sobte i li fa deixar el telèfon. A continuació, el marit entra en una habitació i, quan ella intenta seguir-lo, ja ha desaparegut.



Al vespre, la Carme s’asseu a sopar davant del plat buit que sempre deixa a taula. Però aquesta vegada alguna cosa ha canviat: no està trista. Mira fixament la cadira del davant i es comporta com si ell hi fos, escoltant-lo atentament i assentint de tant en tant, com si mantinguessin una conversa. Per primera vegada en molts anys, la Carme ja no se sent sola.